Tres dits, dos gels i un segon

Ara que ja no entenc res,
ara que ja tot es fosc,
faig resum a banda i banda,
i marxo cap a un altre món.

Necessito comprovar,
que hi ha vida més enllà,
que estic fart de caminar
sobre les aigües del mar.

Potser va ser culpa meva,
potser estic massa cansat,
però assegut, mirant enrere,
m’acomiado del retrat.

Que tot el que jo vaig ser,
va caient per la coberta,
i no faig res, ni m’he sorprès,
no he deixat portes obertes.

Tres dits, distancia prudencial.
He esmentat no fer-te cas?
Acceptar la teva llei,
es deixar de ser-ne el rei.

Dos gels, tan freds com el plaer.
Un racó on ficar-me al mig,
fer cançó durant el viatge,
entre paratges, i adéu crits.

Un segon, i a perdre el nord.
Mai m’ha fet falta res més,
sota un ulls que ja no hi son,
vaig deixar la meva pell.

He arribat, màgic miratge,
no puc perdre més el temps,
llenço a l’aigua l’equipatge,
ara es quan m’envolta el vent.

Es moment de fer-ho bé,
i transcriure aquest guió,
on no calguin les paraules,
on poder sentir-ho tot.

Vull parlar sense dir res,
relaxar la meva ment,
vull tenir-te al meu costat,
i gaudir de fer-me vell.

Recolçar-me rere els arbres,
fer foguera amb tot l’estrès,
descansar sota les branques,
perdre el compte dels batecs.

Que aquest cor no vol excuses,
ni salutacions formals,
pensat-ho bé si m’acuses,
que aquest món es irreal.

Tres dits, distancia prudencial...